A l’època medieval, enterrar-se en un lloc sagrat com una catedral, era considerat un salconduit per a la salvació de l’ànima i el descans etern. Així doncs, un cop les obres de l’església van estar finalitzades, es construïren nombroses capelles com a sumptuosos espais d’enterrament privat. No tothom però, va poder participar d’aquesta creença, doncs la construcció de les capelles anà, majoritàriament, a càrrec d’alts membres eclesiàstics o il·lustres famílies.

Una bona mostra d’això, és la gran capella que el bisbe, Guerau de Requesens, va fer construir a finals del segle XIV, i que ara tens al teu davant. A diferència d’altres grans capelles, conserva una abundant decoració escultòrica visible en els nervis de les voltes superiors, amb diverses figures i l’heràldica pròpia dels Requesens. Si entres a l’interior de la capella, fins i tot podràs veure, el mateix bisbe, doncs es va fer representar, agenollat davant de la Mare de Déu, en la clau de volta del tram absidal. 

Una altra capella, de dimensions molt més reduïdes, però molt interessant, és la capella de Sant Tomàs, doncs conserva les pintures originals més antigues de tota la catedral, datades en el primer terç del segle XIII. En les pintures, podràs identificar a la Mare de Déu amb el Nen, els dotze apòstols i l’Anyell Místic, fent referència al sacrifici que Jesús va fer en nom de tots els homes i els seus pecats.

A la part inferior en canvi, el que veuràs és una decoració de motius geomètrics, de traceria mudèjar o influència andalusina. La presència d’aquest tipus de decoració s’explica pel fet que Lleida, abans de ser cristiana, fou andalusina durant més de 400 anys.